La Llegenda de... La Mala Dona?

Arreu trobaren llegendes, narracions i contes d’aquesta mena.
Probablement parteixen d’un fet real (un fet interpretat per una justícia masculina, és clar), però tots estan marcats per un prejudici mil·lenari: la prevenció de l’home contra la dona, sobretot contra la dona intel·ligent i emprenedora, bella i lúcida alhora. L’home, en la seva condició de cap de tots el membres de la família, i també de la fortuna familiar, actuava d’Amo i Senyor sense possibilitats de rèplica.
Aquest sistema patriarcal, que ha estat vigent en la nostra societat durant tants segles, no podia deixar de formar parts dels variats pòsits del llegendari català. La llegenda de El Pas de La Mala Dona és el prototip de mil d’altres que es troben escampades arreu de la civilització, occidental i oriental.

Pel camí antic que de les valls del Garraf portava a Barcelona, a un sis quilòmetres de Sitges s’alça la masada de Campdàsens, rodejada de l’eixut paisatge garrafenc.

Fa molts anys aquesta masada la portava una família el fill gran de la qual, de resultes d’un encontre amb els bandolers que infectaven la zona, havia perdut la vista. I és que durant segles els més audaços proscrits de la justícia penedesenca havien utilitzat les coves i baumes de la muntanya per fer-hi estada fugint així de la justícia, els agents de la qual no s’atrevien a perseguir-los un cop emboscats en l’intrincat sistema d’escanyats congostos i laberíntics camins del massís. A Rafel, nom que duia l’invident, de resultes de la desgràcia se lil havia agrejat el caràcter tal com es talla la llet quan se li introdueix algun àcid; la pèrdua de la claror en plena joventut li havia comportat la corresponent pèrdua d’autonomia personal, i arreu on anés havia d’ajudar-se d’altri. Els pares, afigurant-se el futur del jove així que s’anés fent gran, van preveure una possible solució per al cec: oferien a la dona que acceptés compartir de per vida la sort de Rafel un dot que consistiria en la tinença del mas, compartit a meitats iguals, amb escriptures de notari, amb el seu marit. Però malgrat la temptadora oferta poques van ser les pretendents, i això malgrat la promesa de la propietat d’una hisenda, perquè Campdàsens era realment una bona masada, amb ramats i bons prats on pèixe’ls, i vinyes per veremar. D’entre les poques pretendents destacà una mossa de jafre, filla única dúns masovers d’aquell llogaret enterrat entre els turons de l’agrest Garraf; Marina duia per nom. I aquesta Marina va convertir-se en la dona de Rafel. A Marina, que havia passat a jove de la masada de Campdàsens, el canvi li va caure de meravella, s’ocupava de la casa i pertot atenia sol·lícita les necessitats de l’invident.

Però van pasar els anys, els pares del cec passaren a millor vida, i Marina va quedar-se sola, amb el sue marit sense llum, en aquell casalot entre les muntanyes i lluny de tota companyia que no fos el cabrer i algun passavolant que havia extraviat el camí de Barcelona. La dona va poder adonar-se que de res no li servia ser la mestressa d’un mas si només comptava amb la companyia de les cabres i d’un marit orb o amb caràcter endiastrat al qual no li costava res retreure-li les condicions per les quals havia accedit a la categoria de mestressa. A Marina, contagiada d’aquella atmosfera de solitud i desesperança, també se li agrejà la natura, que abans havia estat alegre i voluntariosa. Els dies passaven, i en el cor de la dona s’acumulava la desolació, tal com es congriaven les obscures nuvolades sobre la mar que rompia contra el penya-segats del Garraf.

Arribà un 24 d’agost, dia de Sant Bartomeu, patró de Sitges, i la parella, con cada any, es mudava per assistir als actes de la Festa Major. El dia abans Rafel havia tingut un mal dia, els records de joventut, d’una joventut amb llum als ulls, l’havien assaltat i el torturaren fent-li present el seu fosc estat actual i l’encara més focs futur; tota la seva amargor l’havia convertit en rancúnia al món sencer, rancúnia que havia abocat en Marina tractan-la com a culpable dels seus mals. Aquell dia de Sant Bartomeu va néixer sense sol. Un immens grop de núvols sobre la mar obscuria el dia i agrisava les amenaçadores aigües, que inflant-se en fanfarrons colls de mar rebentaven en revoltada escuma contra els rompents. Rafel, sense llum als ulls, no podia advertir l’escenografia, però si que la podia olorar, i endevinar que la tempesta no tardaria a descarregar la seva fúria contra la terra i els homes. Malgrat tot, agullonà la dona:
“El Dia -confessà sarcàstic- s’escau al nostre ànim, no et sembla, estimada esposa?”.
L’amargor d’aquelles paraules, la ràbia, i el ressentiment que traspuaven tenallaren al cor de Marina, que cada dia del món havia de conviure amb la mateixa tortura que consumia el marit. Una tortura sense possible remissió, puix que Rafel ja feia anys que havia perdut tot conhort, i tant sols esperava l’hora en què podria alliberar-se del seu suplici i del món on els homes l’havien comdemnat a estar-se. Emprengueren el camí de Sitges, ben abrigats, malgrat ser agost, pero protegir-se de la segur apluja, que en aquests mesos por convertir-se en catastròfiques riuades.

El mas de Campdàsens estava retirat del camí de les costes endins del massís. Així que per arribar al camí que els duria a Sitges, que no era altra cosa que una sendera de mules, calia baixar des de la masada fins a la punta de la Falconera, un abim on la mar g¡brana l’eterna canço contra la terra ferma, i om aquestes aus han fet niu entre les escletxes de la roca. A mig Camí, prop del torrent que duu el mateix nom que la punta, van obrir-se el núvols: l’aigua comença a caure convertida en una gotellada, on cada llàgrima líquida era com un ou de guatlla. De moment els arbres els protegien, però sense altra advertència cada una d’aquelles enormes gotes es converti en glaç: una terrible pedregada els assotava, malmetent les branques dels seus protectors. Mes Rafel, al qual la tempesta semblava haver-li donat vida, manà proseguir, ordenà a la dona que no s’aturés.

La tempesta creixia, un llamp obri la foscor i convertí el barranc pero on corrien en un gran timbal, eixordant-los les oïdes. Rafel segui caminant, enderiat, enfollit: s’havia deixat de la mà de la dona i s’orientava per l’instint, ell corria per on s’escorria l’aigua del torrent, estintolant-se amb les mates i els arbres. Marina el seguia com podia congriant en el seu cervell torturat maldant i revenges contra aquell boig que d’aquella manera pagava la seva abnegació, els serveis per acompanyar-lo de per vida en la seva ceguesa.

Per fi eixiren del barranc, davant seu la mar acumulava núvols negríssims carregats de llamps i prenyats de pedra. En rapte de lucidesa Marina pensà en les vinyes de fulles tendres i fruits a mig fer; aquell any no collirien ni un gotim. Sense que s’adones d’on lisortia, afegia el despit per la ingratitut i la folia del marti, a la ràbia contra la natura, que amb aquella demostració de brutalitat deixaria els homes sense collita. La còlera li envaí l’ànima. En aquell precís moment advertí que el cec tentinejava, no encertaba la direcció que cali pendre i s’apropava perillosament a l’abim, al fons del qual les bullnets aigües de la mar maseguen el penya-segat de mil·lennis ençà. Un llamp de malícia li entorpí la pensa: un sol gest podría fer continuar el seu calvari, o alliberar-se’n per sempre. Si hagués estat un altre dia, si l’alba s’hagués mostrat resplendent amb la llum del sol... el cec potser s’hauria salvat, però no havia estat així, i Marina es decidí per la segona opció.

La justícia humana jutjà marina, i fou condemnada a moris escapçada. Diu la llegenda que el seu cos, dins d’un sac junt amb gats negres, fou llançat al mateix abim on anà a parar el marit; i el seu cap, dins d’una gàbia, fou clavat al penya-segat on niaven els falcons. Mots anys desprès la seva calavera encara podria veure’s al mateix lloc, per a escarment, van dir, de futurs casos com aquell.

Bienve Moya - Llegendes del Penedès i Les Valls del Garraf

--------------------------------------------------------------
Un dia para era olvidar que al final dejo un buen recuerdo, pero se hizo esperar y casi de casualidad.

La lluvia del sábado, sobre todo por la noche, lo dejo todo mojado. Quedé con Moira para ir a escalar el domingo. En el punto de encuentro viendo el panorama descartamos las escuelas del norte de BCN, y como la previsión era de sol en el sur, pues hacía el sur nos encaminamos.
La primera intención era Gelida. Las paredes mojadas y el sol se resistía a salir, esa fue la tónica de todos los lugares que nos vinieron a la cabeza; lugar al que íbamos estaba mojado y además se perdía el sol que se vislumbraba a la llegada. Tras acercarnos a Subirats, Mediona, Coll de la Barraca y de tres horas en coche nos encaminamos al Pas de la Mala Dona.
La suerte nos favoreció, estaba seco, hacía sol -algo excesivo- y pudimos escalar algo pues el tiempo ya lo teníamos muy justo.

Por el poco tiempo que nos quedaba invité a Moira a que probara un par de las vías que había abierto, así contaba con otra opinión.

> Kalinda, V+ para Moira (Orientada de 6a). Moira acostumbrada a los ambientes de clásica la encuentra de su agrado y nada difícil. Yo la desmonto y me la veo algo más complicada que el último día pues voy frío y con los ánimos bajos después de todo el tute que nos hemos dado con el coche.

En Kalinda

> Crime Scene, 6a+. Vuelve a montar Moira y también le gusta. No hace el largo limpio pues se le rompe un pie. la vía aún está tierna. Viéndola subir me doy cuenta de que hay un punto dificil de visualizar, pero el juego es así. Yo más activado, subo mejor y la disfruto más que la anterior.

En Crime Scene

Con la tarde encima y asunta en BCN esperándonos recogemos trastos y hasta mejor ocasión.
Echo una mirada a la vía que está a medio abrir y sus dos opciones de entrada y no me acabo de decidir por cual, hasta que no las pruebe...