L'Instant.-
Sorprèn i fins i tot desassossega
veure que els anys lentament dilueixen
certs senyals, certes presses, i transmuden
l’insòlit en costum. Fa mal, a voltes,
saber-se tan sotmés, tan vulnerable,
tan aferrat al cos i als seus propòsits.
¿Però des d’on, sinó del cos estant,
t’es concedit de compartir la clara
dimensió del temps, de tu mateix
i de tots els misteris que t’envolten?
Més enllà d’aquest gest sense ressò
tot és el buit. Estima el gest, estima’n
la densitat incerta, la desfeta
irremeiable i tendra, que suscita
designis i combats, i els estimula.
Ets en l’instant i creixes i t’exaltes
fins al fosc de l’instant, irreptible.
Tos És En Tot.
Perquè els colors de la tendresa aporten
tonalitats més netes al paisatge
i fan l’ombra dels arbres molt més densa.
Així creixem, i els anys són una pedra
de formes consuetes, que no llasta
la ingravidesa mòrbida dels somnis
ni afeixuga el delit de les mirades.
Tot és en tot i el cercle recomença
cada vegada que el desig detura
l’ocell del temps i en fixa bé la imatge.
Tot és en tot, delimitat, tangible,
i a poc a poc, amb mots de cada dia,
pot concretar-se en signes, en paraules.
No hay comentarios:
Publicar un comentario