Muntanyes Sagrades

Hi ha de ben segur una estirp d'éssers mítics, familiaritzats amb la terra i el cel, que en etapes lítiques van construir muntanyes amb la mateixa facilitat amb què ara fem cases... No només son muntanyes santes i sagrades, també son muntanyes màgiques que les llegendes i la literatura omplen d'éssers sobrehumans, esperit protectors dels animals, de les collites, de les veremes i de les persones.

Indret de la Muntanya Sagrada

Al nord d'Irlanda, a Cuseway, on el mar salpa escumós cap a Anglaterra, hi ha unes formacions basàltiques que són conegudes com la Calçada dels Gegants. Milers i milers de roques negres en forma de prisma hexagonal perfecte, de totes les mides, que creixen en la sorra i en fan graons dins de l'aigua, on s'endinsen fins a perdre peu.
Els homes grans, de calçat de mida de les botes de set llegües, les van tallar i organitzar..., per anar a buscar el sol allà on cau i evitar que s'acotxés. D'aquesta manera gaudirien sempre de la llum, que els mancava, suavitzarien el clima i aconseguirien superar el monocultiu de tubercles.
En el Machu Pichu els inques buscaven la llum espiritual en el sol material, i que separava el món del inframón.

Les muntanyes sagrades greges son hereves de la mitologia olímpica. El mont Athos és el topos més conegut i simbòlic d'aquestes serralades espirituals, i una part de la seva història va lligada als catalans; allà els almogàvers van prendre's una revenja tan il·limitada per la mort de Roger de Flor, el seu cap, que encara hi són malvistos.

Atletes entrenant-se en el Tir amb Arc

A les altituds del mont Fuji les tribus primitives dels homes grocs anaven a trobar-se plàcidament amb la mort:
La mort baixa tranquil·la, per sobre el glaç lluent,
M'han dit que era una verge i jo els he dit: ja no.
Per sobre el glaç lluent, he desgelat la mort,
Milions d'anys de ser aigua, minuts vers el vapor.

Guerrers samurais preparant-se per a la batalla

A Castellfollit de la Roca, a les terres volcàniques de La Garrotxa, un poble corona formacions basàltiques similars. Però la proximitat judaica les fa assemblar més al Sinaí i, qui sap si per això, el patró local es Moisès i Castellfollit és el terme municipal amb més Moisès a l'oest d'Israel.

Massada i Montsegur són les muntanyes on jueus i càtars respectivament, es van immolar per mantenir-se fidels a les seves creences, abans decaure en mans imperials estranyes; també respectivament, Massada dels romans i Montsegur dels seus successors en conquistes al següent mil·lenni, els espanyols.

Tirolina amb la qual els habitants de Massada feien front al setge proveint-se d'aliments

La fórmula doble "muntanya santa", "muntanya sagrada" aplicada a Montserrat es perd en el seus annals. La forma geològica, però, que més s'assembla a Montserrat és la de les Black Hills, a Dakota del Sud. Granit i pinedes propers a les ribes del riu Little Big Horn.
El Montserrat indi era la seu del Gran Esperit, el Wankan Tonka, el Logos del sioux, manats per caps militars que també eren civils i religiosos. El gran cabdill Crazy Horse era un esotèric, un místic, un xaman que coneixia els secrets dels viatges iniciàtics i els ajuts que la natura oferia en forma d'herbes, tabacs i alcohols. La seva cara ha estat esculpida com una nova esfinx ciclòpia en la muntanya sagrada.

Off topic: Muntanya Thunderbird a les Black Hills. Crazy Horse Memorial, en construcc

La Muntanya de l'Última Temptació. Mateu explica que l'última temptació va tenir lloc en "una muntanya alta" des de la qual es divisaven "tots els reials del món", que el diable feria al Senyor a canvi que li retés culte: "tot això et donaré", tibi dabo, frase que dóna nom a la muntanya que ombreja Barcelona.

La muntanya de Montserrat forma part d'aquesta ètnia en què les divinitats es troben còmodes i paren llar, com les marededéus dels Pirineus, també antiquíssimes, algunes clòniques de la Moreneta que evoquen en seu cor de cims nivis, com la marededéu de Caregue.

Montserrat es una muntanya prodigi. Déu plana sobre la Muntanya Sagrada i es fa present a cada revolt de la muntanya; el sentiu més a prop vostre que en altres indrets de la creació. L'aliança de tots els sentits en plena activitat arrodoneix les sensacions més favorables; els sentits són les terminals de l'ànima.
La escalada material és l'ascesi espiritual; només pujant, alliberant-nos de la llei de la gravetat que ens clava al ferm efímer, assolirem la mística, l'estat en el qual l'esperit es manifesta en la seva màxima plenitud del vol lliure.

(Antoni Batista. Montserrat. Els Misteris de la Muntanya Sagrada)

==================================================

La Niña de Montserrat en Bruna

Poca historia en Can Jorba, nueva visita al sector Racó d’en Pedro.

La humedad y el calor ambiental hacían que la escalada fuera dificultosa. Los agarres estaban como húmedos; los movimientos no se realizaban de una forma fluida, te vaciaban en exceso y costaba recuperarse en condiciones; y llegabas a la reunión de las vías asequibles con los antebrazos bien inflados, sino caías antes.

> La Formatgeria, 6b+. Hoy para calentar no era la mejor idea; llego hinchado a la R.

> Vizcaino, 6c. Alicia, con mucho pundonor, consigue encadenarla en su segundo tiento.

> Bruna, 6b/b+ (6c+ en reseñas). La Línea sólo tiene una sección verdaderamente complicada a la salida de una llastra muy aérea que o bien se tenía que haber reforzado con sica o simplemente haberse tirado abajo. Luego hay un tramo de mucho mirar y menos tocar, donde antes del mismo podría haberse ubicado la reunión. Tras este tramo se encara un bombito que no aporta más dificultad que la ya pasada.

> Pol Roc, 6c+. Línea a la que hay que atacar en actitud “escalada-levitación”. En su inicio hay una sección contundente para luego ser vidilla hasta el tramo “made in Derribos Arias”, que no acaba de estar todo lo saneado que uno quisiera –me quede con un buen bolo en la mano- y al que no le hubieran ido mal un par de seguros más. La placa final es lo que vale, dificultad homogénea con un apretón final. El problema es que el tramo central te quita bastante las ganas de volverla a repetir si no la encadenas en el primer tiento.