Regulacion de Equipamiento y Escalada en Gelida

Ahora que el día es corto y a la espera de que llegue el material para el equipamiento en zonas cercanas al mar, para poder dar salida a otras ideas que tengo en mente, pensé que sería buena idea equipar algo por la zona de Gelida.
Lo que podría hacerse en la Paret dels Corbs no me convence mucho pues está muy terroso y busqué otras paredes.
Dando vueltas me fijé en las paredes del valle del torrente de Sant Miquel, cuatro paredes, dos por cada lado y con bastante posibilidades; aparentemente.
Me puse en contacto con el ayuntamiento de Gelida por si conocían inconveniente o que pasos habría que dar para adecuar la zona para la práctica de la escalada deportiva. Tras varios e-mails en los que fui definiendo la zona, pues inicialmente nombre mal la zona y lo tuve que reubicar posteriormente, no recibí ni un si ni un no, sino todo lo contrario.

El objetivo que ya no será

Ante esa indefinición abrí una pocas vías en la zona más accesible.
Yo ya me las prometía muy felices y por cumplimentarlo todo, por la formalidad de tenerlo todo atado, me puse en contacto con Medi Ambient y de la mano de Dn. Xavier Parellada (del Servei de Protecció de Fauna, Flora i Animals de Companyia) me llego una respuesta que no esperaba:

“...com us ha explicat el Cap d'Àrea dels agents rurals, l'obertura de vies i l'escalada no està permesa a la vall del torrent de Sant Miquel a Gelida, en cap moment de l'any i en cap dels seus dos vessants. El motiu és que aquest barranc és el refugi d'una espècie amenaçada en perill d'extinció, i l'escalada és incompatibe amb la seva conservació durant tot l'any. Tanmateix, tot i la proximitat, l'escalada a la vall del torrent de Vallbardina està permesa sense cap mena de limitació,... . En canvi, tampoc està permesa al torrent de Can Duran (vora la Penya Alta, a Castellví de Rosanes)...”

Esta respuesta por un lado me enfureció y me dejo muy mal de cuerpo. Le escribí reclamando explicaciones pues esa respuesta tenía más sabor a una práctica de “noismo” que a una base real, pues la flora vertical de esas paredes es escasa e idéntica a las otras zonas de Gelida donde se escala y se han abierto vías y una regulación de 24 horas los 365 días del año no me sonaba compatible con otra circunstancia animal; pues estas últimas lo normal es que se limiten a una zona de la pared y tengan una regulación temporal. ya de paso me quejaba de que este tipo de regulaciones deben hacer compatible el respeto vital de la naturaleza con la lógica y natural actividad que la naturaleza despierta en el ser humano.

La respuesta fue lo suficientemente clara, atenta y cordial como para entender el problemas y las circunstancias relacionadas y lo suficientemente cordial también para no sentirme tratado como si fuera un “inferior”. Como en otro punto de la misiva anterior se me pedía que me hiciera eco de la prohibición en esa zona pues paso a transcribir parte del e-mail para conocimiento de la comunidad escaladora y de la interesada en el tema.

“...la fauna amenaçada és molt sensible a la presència humana a prop del niu, i si hi ha visual directa molt més. En aquest barranc hi cria una parella d'àligues cuabarrades, una espècie amenaçada arreu d'Europa i que tot i que és relativament adaptable i capaç de viure en entorns moderadament humanitzats, necessita el màxim de tranquilitat en el seu sector de cria. Així, si les àligues veuen algú a prop no entraran al niu si no ho poden fer de forma discreta i poc visible. Si la pertorbació és llarga, els ous que tingui es refreden i els embrions es moren, igual que els polls petits que es moriran de fred o de calor (si els toca el sol) si la femella no els cobreix, i si les molèsties són freqüents i repetides fins i tot poden morir de gana perquè els adults no s'atreveixen a entrar al niu i alimentar-los. La distància a que toleren la presència humana amb visual directa és d'entre 500 i 1000m segons les espècies i per tant, encara que a la mateixa paret que s'escala no hagi cap niu, si el niu està enfront l'efecte és el mateix. Per aquest motiu, quan nosaltres controlem el niu per verificar la reproducció, ho fem amb telescopi des de més de 500 metres (de vegades des de 2 i 3 km). Per un altre costat, aquesta espècie és sedentària i ocupa el territori tot l'any, i és al sector de cria (el barranc sencer on té els nius) on sol dormir i on hi passa moltes hores descansant (o perquè les condicions atmosfèriques no són les adequades per volar), cosa que no fa en el niu sinó en els posadors que té en els cingles i els arbres. També ha de vigilar que no hi vagin altres àligues, corbs o competidors i defensar-lo durant tot l'any. És el seu refugi, i si no és segur l'espècie abandona el lloc. Moltes parelles han desparegut a Catalunya, a Espanya i a Europa per les pertorbacions o alteracions del sector de cria, i és per això que està amenaçada (a Catalunya hem perdut un 23% de la població). I per aquest mateix motiu la UE ha obligat a l'Estat a protegir el seu hàbitat, i és per la presència d'aquesta espècie que bona part de les muntanyes del Garraf i l'Ordal (i evidentment el torrent de Sant Miquel...) van ser incloses a la XN2000 i ara estan protegides i tots en podrem gaudir en el futur. Per tant, si hi ha una espècie clau a protegir i conservar en aquest espai és aquesta, i la vall del Torrent de Sant Miquel és el seu sector de cria. Les petites dimensions de la vall i les visuals internes malauradament no permeten que es pugui practicar l'escalada enlloc de la vall,...
...només es regula l'escalada allà on és necessari per les espècies amenaçades (ja et vaig esmentar on no hi ha regulacions), tot i que en altres llocs hi ha altres espècies no amenaçades que han desaparegut per l'escalada. No hi ha per tant cap actitud de "noïsme" com esmentes, sinó tot el contrari...
...En qualsevol cas, la nostra obligació és vetllar per la conservació de les espècies amenaçades, i per fer-ho no hi ha més remei que posar límits a les activitats humanes (de tot tipus).”

Representasción idealizada de las áreas bajo restricción permanente

Respecte la manca de rètols, intentem no posar-los abans d'hora perquè impliquen donar a conéixer la presència d'espècies amenaçades, amb la qual cosa incrementem innecessàriament el risc de que algún mal caçador les mati, o que algun aficionat amb la millor de les intencions però sense coneixements s'hi acosti per observar-les i fotografiar-les i causi el fracàs reproductor). Això ho fem especialmenmt els espais naturals que no són Parc Natural (com és el cas), ja que en aquests hi ha més personal i es pot fer un seguiment més acurat dels problemes. Tal com van les coses però (les zones d'escalada s'incrementen any rere any) haurem de començar a posar senyalització arreu on crien. En qualsevol cas, d'acord amb la legislació vigent, als espais protegits no es pot escalar fora dels llocs expressament autoritzats, pel que de fet és el contrari del que penseu: teòricament només es pot escalar on està senyalitzat a l'efecte.”

Os dejo enlazado el documento Escalada i Conservacio de la Fauna, tanto para Word como para Open-Office. En el se contestan muchas preguntas y se aclaran muchas dudas. Hace un poco de historia como la cohabitación entre la escalada y el medio natural, explica las características de las y otros animales de reproducción, alimentación e impacto humano y el motivo por el que se regula de una manera o de otra. Además de aportar las direcciones de consulta de cara a escalar o equipar nuevos itinerarios.